Author Archives: Febe Ayala Benítez

  • -
precari

PRECARI (Part II)

La possessió en precari del inmoble II

(Extinció, i recuperació possessòria del bé)

3. L’extinció de la possessió en precari

La possessió en precari finalitza quan el cedent de l’immoble (cedida en precari) ho reclami, tal com estableix l’art. 1750 del CC:

“Si no es va pactar la durada del comodato ni l’ús al fet que havia de destinar-se la cosa prestada, i aquest no resulta determinat pel costum de la terra, pot el comodant reclamar-la al seu voluntat”

En aquest sentit es pronuncia la sentència del TS d’11 de novembre, en establir que la possessió en precari pot ser extingida unilateralment per la propietat sense causa o raó d’urgència que ho justifiqui.

4. Recuperació possessòria del bé. 

L’art. 250.1.2º de la LEC preveu que la pretensió de recuperació possessòria d’una finca rústica o urbana, cedida en precari, ja sigui per l’amo, usufructuari o qualsevol altra persona amb dret a posseir aquesta finca, es decidiran en judici verbal qualsevol que sigui la seva quantia.

La no necessària quantificació del plet en matèria de desnonament per precari, a l’efecte de determinació del procediment adequat, fa que l’únic requisit perquè es dugui a terme pel llit del judici verbal, sigui el fet que es tracti de “arrendaments rústics i urbans” sotmesos a la LAU 94 i LAR, segons es desprèn del precepte citat de la LEC, interpretant restrictivament. Per tant, tots els altres arrendaments sobre béns rústics i urbans que no estiguin sotmesos a la LAU 94 i LAR, es determinaran per la seva quantia el llit procedimental adequat.

La LEC, segons Bonet Navarro, estableix que el desnonament per precari no és un procediment especial, sinó “amb especialitats”, l’objecte de les quals és decidir sobre la pretensió de condemna per la qual es demana obtenir la possessió d’un immoble prèvia despossessió del precarista. Per tant, a partir del sostingut pel citat autor, la terminologia que va utilitzar l’AP de Balears, en una de les seves sentències, és incorrecta, atès que estableix: “l’actual article 250.1.2 LEC estableix el judici verbal com un procediment especial per raó de la matèria…”. Sosté l’autor que l’objecte del desnonament per precari no és més que la reintegració a l’amo del ben cedit en precari, finalitzant el procés amb el llançament del demandat.

La legitimació activa en un procés de desnonament per precari ho ostenta l’amo o el posseïdor real del bé, així ho estableix la SAP Barcelona en la seva sentència:

“es requereix, entre altres cosa, la possessió real de la finca pel demandant o demandants a títol d’amo o de qualsevol altre dret real que li permeti el seu gaudi”

En aquest mateix sentit es pronuncia la SAP de Burgos, al establir:

“segons reiterada doctrina, perquè prosperi l’acció de desnonament per precari és necessari que l’actor acrediti que té la possessió real de l’immoble a títol d’amo, usufructuari o de qualsevol un altre que doni dret a gaudir-ho, així com que el demandat ho ocupa o gaudeix sense títol i sense pagar renda alguna”

La legitimació passiva, per tant, correspon al posseïdor immediat o material del bé, aquest no presenta problemes quan es tracta d’una sola persona, no obstant això, hi hagués diversos ocupants sorgeix el dubte de qui ostenta la legitimació passiva, referent a això, estableix la Sentència del TS de 13 d’octubre de 2010 que:

“quan s’exercita acció de desnonament per precari, resulta innecessari demandar a tots i cadascun dels quals habiten en l’habitatge de forma més o menys estable, sinó a qui s’irroga la titularitat de la possessió, sent les conseqüències de la sentència en relació amb els altres membres de la família un efecte reflex…”

Respecte de la postulació processal, hi ha autors que mantenen que la postulació serà preceptiva en els judicis verbals adequats per la matèria, sigui el que sigui la quantia. No obstant això, no estic d’acord amb els mateixos, atès que part de l’aplicació de les regles generals establertes en l’art. 23 i 31 de la LEC, per la qual cosa entenc que serà preceptiva la postulació d’advocat i procurador en els judicis verbals la quantia dels quals no excedeix de 2.000 euros, així ho estableix l’art. 23.2.1º i 33.2.1º de la LEC. Per tant, si es parteix des de la meva teoria, sempre seran preceptives la postulació processal d’advocat i procurador, ja que la possessió en precari solament recau en béns immobles, el valor econòmic dels quals sempre superen els 2.000 euros.

La competència objectiva i funcional els correspon als jutjats de primera instància, ja que l’art. 47 LEC exclou la competència d’aquest jutjat als casos que per raó de matèria estiguin incloses en l’art. 250.1 de la LEC, s’inclou per tant, també al desnonament per precari. Quant a la competència territorial, l’art. 52.7º LEC estableix que en els judicis de desnonament, serà competent el tribunal del lloc en què estigui situada la finca, no s’aplica per tant el fur general del domicili del demandat en judicis de desnonament per precari.

Pel que fa al termini de dictar sentència, l’art. 447 de la LEC estableix una excepció per als judicis verbals en el qual se sol·liciti desnonament de finca urbana, havent-se de dictar sentència als cinc dies després de la celebració de la vista. La sentència que estima o desestima la pretensió la part actora “el desnonament per precari”, produeix efectes de cosa jutjada, és a dir, queda exclosa la possibilitat d’acudir a qualsevol altre procediment, verbal o ordinari, per incoar el desnonament per precari sobre el mateix immoble, les mateixes parts.

5. Bibliografias citades de Precari I i II

BELLO JANEIRO, Domingo. “El precari: estudi teòric pràctic”. Granada: Editorial Comares, 1997 [207]

BONET NAVARRO, José. “Els judicis per Desnonament”. Navarra: Editorial Aranzadi, S.A, 2007 [397]

REYES MONTERREAL, José Mª. “La figura del precari”. Madrid: Instituto Editorial Reus, 1965 [65]

Llei 29/1994, de 24 de novembre, d’Arrendaments Urbans. BOE núm. 282, de 25/11/1994.

Llei 1/2000, de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil. BOE núm. 7, de 08/01/2000.

Reial decret de 24 de juliol de 1889 pel qual es publica el Codi Civil. BOE núm. 206, de 25/07/1889.

Llei 25/2010, de 29 de juliol, del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família. DOGC núm. 5686, de 05/08/2010. BOE núm. 203, de 21/08/2010.

Sentència del Tribunal Suprem 7653/1986 (Sala Civil, secció 1ª), de 30 d’octubre de 1986. Cendoj.

Sentència del Tribunal Suprem 6610/1987 (Sala Civil, secció 1º), de 22 d’octubre de 1987. Cendoj

Sentència del Tribunal Suprem 5518/2010 (Sala Civil, secció 1º), de 13 d’octubre de 2010. Cendoj.

Sentència del Tribunal Suprem 727/2010 (Sala Civil, secció 1º), d’11 de novembre de 2010. Lex Nova

Sentencia de l’Audiència Província de Burgos 34/2004 (Sala Civil, secció 3º), de 26 de gener de 2004. Cendoj.

Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona 143/2005 (Sala Civil, secció 13º), de 8 de març de 2005. Cendoj.

Sentència de l’Audiència Provincial de Balears 159/2005 (Sala Civil, secció 4º), de 21 d’abril de 2005. Vlex.

Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona 2499/2015 (Sala Civil, secció 13), de 25 de març de 2015. Cendoj.

RAE. Real Acadèmia Espanyola <http://lema.rae.es/drae/?val=Digesto> [Consulta: 18/05/2015]

Actualitad Jurídica Aranzadi, núm. 768/2008.  <www.aranzadidigital.es> [Consulta 14/05/2015]

 

NOTA: El present article és continuació del Precari I

 

¿Te ha gustado esta publicación?
Clic aquí para suscribirte. y recibirás GRATIS en tu e-mail nuestras publicaciones.

  • -
precari

PRECARI (Part I)

La possessió en precari d’un immoble I

(Concepte i caràcters. Part IV d’habitatge habitual, quin és millor?)

1. Concepte de precari 

En la història, el Dret Romano ens ofereix una concepció generalitzada de la figura del precari, aquest apareix com una “situació merament possessòria i de simple fet integrada per l’absència de títol i de pagament de renda o mercè”. La diferenciació entre el comodat i el precari la trobem en el Digesto (Col·lecció reunida per ordre de Justiniano I, emperador bizantí del segle VI), segons el qual; “el precari es refereix a un préstec en el qual no es va determinar el temps”, sorgint així el precari en el dret romà com una modalitat del comodat. Segons s’establia en el dret romà, l’única diferència que existia entre el contracte de comodat i el precari requeia en l’existència en el precari de:

“la simple súplica, prec o preces que el futur precarista havia de fer a l’amo de la cosa perquè aquesta li anàs lliurada, facilitant-se el seu ús amb la facultat de fer-ho cessar i ser retornada aquella tan aviat com el concedent o precari dans volgués”.

En la doctrina trobem referències sobre la figura del precari. Per a l’autor Bello Domingo, el precari és:

“una modalitat del contracte de préstec o comodat en el qual el comodant pot reclamar la cosa prestada a qualsevol moment al comodatari (…)”.

El referit autor, estableix que el precari és un contracte “gratuït i bilateral”, per la qual cosa es planteja si es pot concebre com la donació la possessió en precari, respecte d’aquest plantejament, arriba a la conclusió que difícilment es podria assimilar a la donació la possessió en precari, atès que la donació es concep en el dret espanyol sota el principi de irrevocabilitad, no obstant això, l’essència del precari és la recuperació d’aquesta “possessió” per qui és titular real de la cosa cedida en precari, al moment en què ho desitgi aquesta recuperació.

Segons autors com: Reyes José Mª i Ferrer Martín, perquè estiguem davant un veritable precari, han d’esdevenir els següents suposats:

“(…) el lliurament d’una cosa a precs del *precarista perquè usi d’ella i la retorni a voluntat del concedent. L’ús i gaudi d’una cosa sense títol legítim algun, sense pagament de renda ni mercè de cap classe (…)”

Altres autors, no obstant això, amplien aquests supòsits, estenent-se a l’establert en l’article 1.750 del CC:

“Si no es va pactar la durada del comodat ni l’ús al fet que havia de destinar-se la cosa prestada, i aquest no resulta determinat pel costum de la terra, pot el comodant reclamar-la a la seva voluntat”.

Així mateix, aquests autors entenen que estem davant una possessió en precari quan es perllonga o es manté indegudament la possessió que es va obtenir per un títol apte en dret per transferir-la vàlidament (suposats de comodataris, arrendataris, usufructuaris, etc).

Generalment, es tendeix a conceptuar al precari com a atípic, no obstant això, al meu entendre no resulta ser del tot encertada aquesta qualificació, atès que existeix una mínima regulació legal. En el dret positiu espanyol, el precari es trobava emparat per l’article 1.565.3º de la Llei d’enjudiciament Civil de 1881, precepte derogat, per la qual cosa actualment ens queda l’art. 1.750 CC. A partir de l’establert en el citat article, tant en la doctrina com en la jurisprudència “sorgeix la qüestió de si constitueix el precari una figura autònoma o es tracta d’una varietat del comodat”, jo considero que és una varietat del comodat, per raons ja exposades.

A dia d’avui trobem referenciat el precari en el Codi Civil català, en endavant: CCC, article 233.21, apartat 2º, la qual cosa estableix:

“…Si els cònjuges posseeixen un habitatge familiar per tolerància d’un tercer, els efectes d’atribució judicial del seu ús acaben quan aquest reclama la seva restitució…”

En el citat article, la llei no ens ofereix una definició del que és el precari, però podem deduir que fa al·lusió a la figura del mateix, ja que utilitza el terme “per tolerància”, atès que aquest terme, és utilitzat també per la jurisprudència per referir-se al precari. En la LEC, tenim també referencia sobre el precari, quant al procediment, de la qual parlaré més endavant.

A continuació es detallen algunes sentències que defineixen la figura del precari. La sentència del TS, de 30 d’octubre de 1986, estableix:

“el concepte del precarista, no es refereix a la graciosa concessió a petició seva de l’ús d’una cosa mentre ho permet l’amo, en el sentit que a la institució de precari li va atribuir el Digesto, sinó que s’estén a quants sense pagar mercè utilitzen la possessió d’un immoble sense títol per a això, o quan sigui ineficaç l’invocat per enervar el dominical que ostenti el actor”

La citada sentència no es queda en una única definició del precari, sinó que, afegeix com a síntesi de la doctrina jurisprudencial que s’ha elaborat al voltant del concepte de precari, la següent definició:

“el precari és una situació de fet que implica la utilització gratuïta d’un bé d’altri, la possessió jurídica del qual no ens correspon, encara que ens trobem en la tinença del mateix i per tant la falta de títol que justifiqui el gaudi de la possessió, ja perquè no s’hagi tingut mai, ja perquè havent-la tingut es perdi o també perquè ens atorga una situació de preferència, respecte a un posseïdor de pitjor dret”

L’Audiència Provincial de Barcelona, en endavant: AP de Barcelona, en la seva sentència de 25 de març de 2015 estableix que:

“el precari constitueix la tinença o gaudi de la cosa aliena, sense pagament de renda o mercè, ni raó de dret diferent de la mera liberalitat o tolerància del propietari o posseïdor real, de la voluntat del qual depèn posar terme a aquesta tinença”

El concepte de precari a la qual es refereix la citada sentència de l’AP, és de creació jurisprudencial, segons estableix ella mateixa, part de l’establert en l’art. 1565.3 de la LEC de 1881 (precepte derogat), no es limita a la noció estricta que s’ha tingut en dret romà sobre el precari, sinó, abasta altres supòsits de possessió sense títol com poden ser: la possessió concedida per la liberalitat del titular; la possessió tolerada (aquella que no té el seu origen en un acte de concessió graciosa) i la possessió il·legítima o sense títol per posseir.

Segons afirma, Llard Víctor, la possessió concedida té la seva causa en una concessió gratuïta que suposa un títol contractual que legitima al precarista en la seva possessió precària i s’extingeix quan el concedent revoca aquesta cessió. En la possessió tolerada, no hi ha una concessió prèvia o voluntat expressa per part del titular a la situació d’ocupació del ben iniciada pel precarista, no obstant això, implica una actitud de condescendència o de beneplàcit pel titular, el qual és també revocable pel legítim amo de la cosa. I la possessió il·legítima o sense títol per posseir, es dóna quan els precaristas posseeixen materialment el bé, amb una manca total de títol o havent-ho tingut ho ha perdut.

Tots aquests supòsits tenen alguna cosa en comú, la possibilitat que el titular real de la cosa pugui recuperar a la seva voluntat la cosa cedida.

2. Caràcters esencials del precari

Al precari li caracteritza, en primer lloc, la possessió. En la doctrina jurídica moderna, es discuteix si la possessió en el precari és un dret real, o a més d’un fet, es tracta un dret.

L’adquisició de la possessió està regulat per l’art. 438 CC, el qual estableix:

“la possessió s’adquireix per l’ocupació material de la cosa o dret posseït, o pel fet de quedar aquests subjectes a l’acció de la nostra voluntat, o pels actes propis i formalitats legals establertes per adquirir tal dret”.

El precari no es concep en l’ordenament jurídic actual com una possessió, sinó com un acte merament tolerat, referenciada en l’art. 444 CC “Els actes merament tolerats i els executats clandestinament i sense coneixement del posseïdor d’una cosa, o amb violència no afecten a la possessió”, aquesta és la raó per la qual el precari no es pot concebre com una forma d’adquirir la possessió. Per tant, segons la doctrina “la possessió del precari és un fet i no existeix títol en la seva adquisició, això determina la insuficiència per adquirir la possessió com un dret”. En aquest sentit es pronuncia la STS de 30 d’octubre de 1986. En conclusió, la possessió de dret ve a ser la possessió real del bé, la possessió que té l’amo legítim del bé, i la possessió de fet ve a ser la possessió material, possessió que té el precarista en utilitzar el bé per mera tolerància de l’amo legítim.

La segona característica del precari, és la inexistència de pagament de mercè, aquesta determina l’absència del títol possessori. No obstant això, no ha de considerar-se el pagament de certes despeses, no periòdics, que realitzi el precarista a l’amo com a mercè si aquestes despeses no són acceptats per aquest últim en concepte d’una contraprestació, en aquest sentit es pronuncia la sentència del TS en la seva sentència de 22 d’octubre de 1987, el qual estableix que:

“el fet de pagar mercè que exclogui la condició de precarista, no està constituïda pel mer lliurament d’una quantitat de diners, sinó que ha de ser aquest lliurament per compte propi i a títol de renda o de lloguer de l’arrendament constituït o presumpte a nom del que paga, sense que equivalgui a la renda les despeses o pagaments que pesin sobre l’ocupant dels béns per altres conceptes i en la seva pròpia utilitat (llum, contribucions, gas, calefacció, etc.)”

NOTA: El present article és continuació del comodat II

¿Te ha gustado esta publicación?
Clic aquí para suscribirte. y recibirás GRATIS en tu e-mail nuestras publicaciones.

  • -
comodat

COMODAT II

EL COMODAT D’IMMOBLES: Obligacions de les parts, extinció i recuperació possessòria del ben

(Part III de l’habitatge habitual quin és millor?)

1. Les obligacions de les parts

Les obligacions del comodatari la tenim regulada en el CC, articles 1743 a 1748, tots dos inclusivament i, la del comodant trobem la seva regulació en el mateix cos legal, articles 1749 a 1752, tots dos inclusivament.

D’acord amb l’autonomia de la voluntat, establerta en l’art. 1255 CC, les parts poden pactar lliurement el contingut de l’ús de la cosa. El comodatari té l’obligació d’utilitzar la cosa conforme a la finalitat a la qual obeeix el seu préstec, el qual li exonera de tota responsabilitat per danys que s’ocasioni a la cosa prestada, no obstant això, si el comodatari destina la cosa a un ús diferent d’aquell para el que se li va prestar, en aquest cas, serà responsable de la perduda de la cosa, encara que sigui produït per cas fortuït, segons estableix art. 1744 CC. Per exemple, si A li presta a B un cotxe, i estableixen expressament que es presta el cotxe per a un viatge des de Madrid a Barcelona durant el cap de setmana, el comodatari no pot utilitzar el cotxe per viatjar a Cadis, o utilitzar-ho durant tota la setmana, ja que si es produís dany en la cosa prestada, el comodatari hauria de respondre dels danys produïts en la cosa objecto del préstec en realitzar-se un ús diferent per la qual s’ha destinat la cosa o per més temps del convingut per les parts.

Una altra de les obligacions del comodatari és la guarda i conservació de la cosa prestada. El deure conservació ve a ser “aquella activitat dirigida a mantenir la integritat de la cosa, i el deure guarda o custòdia, la mera activitat de vigilància de la cosa”. Aquestes obligacions ho dedueix la doctrina a partir dels articles 1743, 1751 i 1746 CC, posat en el cos legal no es fa una referència directa en deure la guarda i conservació, així afirma Pérez de Ontiveros. Aquesta afegeix que en la legislació espanyola, ja es feia referència a la guarda que incumbeix al comodatari, en el projecte del CC de 1851 de García Goyena, el qual establia en el seu art. 1634: “el comodatari està obligat a cuidar la cosa prestada…”. En l’actualitat, l’art. 1.094 CC regula la conservació de la cosa, estableix: “L’obligat a donar alguna cosa ho està també a conservar-la amb la diligència pròpia d’un bon pare de família”, aquest article ho podem incardinar en el contracte de comodat, això implica segons la doctrina, que el comodatari suporta la càrrega d’una diligent conservació de la cosa deguda, des del moment del lliurament de la cosa fins a la seva restitució. Per tant, en termes generals es pot afirmar que el deure guarda i conservació forma part de les obligacions del comodatari, “s’integra en el deure protecció de l’objecte per a l’efectiu compliment de l’obligació de restitució de la cosa a l’acabo del préstec…”

Com a conseqüència de la deguda guarda i conservació, sorgeix l’obligació del comodatari a la prestació de despeses ordinàries, tal com estableix l’art. 1743 CC. Per despeses ordinàries ha d’entendre’s, segons l’art. 1743 CC: “aquelles despeses que siguin de necessitat per a l’ús i conservació de la cosa prestada” i, segons l’enciclopèdia jurídica: “aquells indispensables que demanda tota activitat habitual relacionada amb el patrimoni i, tot bé, ja sigui moble o immoble, per mantenir-ho apropiadament al seu ús i aprofitament”. Aquest tipus de despeses, en el que li concerneix al comodat, es deu al fet que el comodatari té la possessió material de la cosa, ho utilitza per al seu benefici, per tant, és lògic que qui s’aprofita d’una cosa hagi de respondre de les despeses ocasionades necessàries per a l’ús, per exemple (seguint amb l’exemple del cotxe), si al comodatari se li trenca la roda del cotxe en el viatge pel qual se li ha prestat, és evident que hagi de reposar aquest element del cotxe, perquè és necessari per seguir utilitzant el bé, i que el cost econòmic ho assumeixi el.

Una altra de les obligacions del comodatari -el qual constitueix l’essència del contracte de comodat- és l’obligació de restitució de la cosa prestada i, aquesta sorgeix quan finalitza el termini per la qual es va cedir el ben o quan conclou l’ús pel qual va ser destinat. L’important en aquest punt és saber que una vegada arribi el moment de restitució de la cosa prestada pel comodatari, també arriba amb ella la finalització de la relació jurídica existent entre les parts. Aquesta obligació de restitució sorgeix sense que el comodant tingui la necessitat de reclamar al comodatari i, en cas que aquest últim no complís amb aquesta obligació, el comodatari es troba legitimat per emprendre les accions que siguin necessàries per aconseguir la restitució del ben.

Respecte de les despeses extraordinàries que puguin sorgir arran de la cessió de la cosa, l’art. 1751 CC estableix que els ha d’afrontar sempre el comodant, amb la condició que “el comodatari posi en coneixement del comodant abans de fer-los, excepte en cas de justificada urgència”. Són despeses extraordinàries els que no siguin de necessitat per a l’ús i conservació de la cosa prestada, segons disposa l’art. 1743 CC, d’altra banda, l’enciclopèdia jurídica defineix les despeses com:

“aquelles despeses que corresponen a situacions d’emergència per la qual travessa una cosa aliena lliurada en virtut d’un contracte, situacions que poden comportar una deterioració o una pèrdua de l’objecte incriminat”.

Aquí pot sorgir la qüestió de si el comodatari pot realitzar o no la reparació de la cosa que li va ser lliurada en comodat sense autorització del comodant, sobre aquest tema, considero que en establir la llei (art. 1751 CC) una única condició: “la de posar en coneixement del comodant la necessitat de realitzar una reparació en la cosa”, seria possible realitzar aquesta reparació, sense que sigui necessari tenir autorització expressa del titular per dur-ho a terme, simplement bastaria amb “informar” a l’amo de la cosa, conseqüència d’això seria el dret de reintegrament al comodatari de les despeses extraordinàries que ha realitzat. Al fil de la qüestió platejata, sorgeix una altra inexorable pregunta: Què succeiria, si el comodatari compleix amb la seva obligació d’avisar al comodant de la necessitat de realitzar la reparació de la cosa i, aquest s’oposa al mateix?, en aquest cas, si el comodatari realitza la reparació sent aquesta expressament prohibit pel comodant, aquell no tindria dret al reintegrament de les despeses ocasionades per la reparació, perquè ens trobem davant un supòsit d’intromissió i invasió d’un dret que no és nostre, segons afirma Pérez de Ontiveros. No obstant això, en cas que la reparació necessària de la cosa lliurada en comodat no fos urgent (en aquest cas no fa falta el previ avís al *comodante), i si el comodatari incompleix la seva obligació d’avís com estableix l’art. 1751 CC, i realitza la reparació assumint les despeses derivades del mateix, la doctrina considera que en aquests casos persisteix l’acció de desemborsament, en cas contrari estaríem davant un possible fet d’enriquiment injust.

Una part de la doctrina entén que de l’art. 1749 CC es dedueix una altra obligació pel comodant que és la de no impedir la utilització del ben prestat. Aquest article estableix que el comodant no pot reclamar la cosa prestada abans que conclogui l’ús pel qual es va prestar, excepte en casos de necessitat urgent, per tant, s’imposa el deure respectar el contingut del contracte, que és la cessió de l’ús de la cosa al comodatari en les condicions pactades.

Una altra de les obligacions del comodant, que mereix esment, és la d’informar al comodatari del vici que emmalalteix la cosa donada en comodat, en cas de tenir coneixement d’això, art. 1752 CC. De no complir el comodant amb aquesta obligació, la llei permet al comodatari que en cas que el vici del que emmalalteix el ben donat en comodat li produís dany, aquest li sigui rescabalat pel comodant, ja que àdhuc tenint coneixement d’això, no ho ha comunicat al comodatari, sent est el seu deure.

2. L’extinció del contracte de comodat

La durada del contracte de comodat és limitada, tal com es desprèn de l’art. 1740 CC “…per cert temps…”, per tant, la durada del contracte vindrà determinada pel que hagin establert les parts, és a dir, per concloure l’ús al que ha estat destinat o en finalitzar el termini per la qual se li va cedir la cosa al comodatari. L’art. 1749 CC estableix que existeix la possibilitat que el comodant reclami la restitució de la cosa donada en comodat quan tingués urgent necessitat d’ella.

Per tant, els supòsits típics sobre l’extinció del contracte de comodat són: en primer lloc, la finalització de l’ús perquè es va prestar la cosa, referent a això, l’art. 1749 CC estableix que el comodant no pot reclamar la cosa prestada fins que es conclogui l’ús pel qual es va prestar, exceptuant els casos d’urgència. En aquest punt, afegeixo un possible fet, en cas que (segueixo el fil del meu exemple del cotxe) l’amic a qui se li ha prestat el cotxe perquè realitzi un viatge de Barcelona a Madrid, i aquest l’utilitza per anar a Cadis, aquest fet seria aquest una de possible causa d’extinció del contracte de comodat? jo considero que sí, ja que en l’art. 1744 CC s’estableix que el comodatari no pot destinar la cosa prestada a un ús diferent pel qual es va prestar. També pot succeir que l’amic a qui se li ha prestat el cotxe per realitzar el viatge descrit i, aquest no ha fet ús de la cosa prestada i es té coneixement d’això, considero que també pot ser motiu de restitució del ben a tenor de l’art. 1744 CC. En segon lloc, tenim com a causa d’extinció del contracte de comodat, la culminació del termini fixat per a l’ús de la cosa prestada. Són varis els articles del CC que fan al·lusió al termini en el comodat, comença l’art. 1740 CC, el qual estableix: “Pel contracte de préstec, una de les parts lliura a l’altra, o alguna cosa no fungible perquè usi d’ella per cert temps i la hi retorni, en aquest cas es diu comodat”, seguit de l’art. 1744 CC, que estableix; “Si el comodatari destina la cosa a un ús diferent d’aquell perquè es va prestar, o la conserva en el seu poder per més temps del convingut”, així també l’art. 1749 CC “El comodant no pot reclamar la cosa prestada sinó després de conclòs l’ús perquè la va prestar. No obstant això, si abans d’aquests terminis tingués el comodant urgent necessitat d’ella…”, i, l’art. 1750 CC “Si no es va pactar la durada del comodat…”. Arribat a aquest punt, considero convenient aclarir que la llei no estableix el límit del temps que es pot establir en el contracte de comodat, no obstant això, segons la doctrina, sembla que el comodant no podrà tenir una durada superior a 30 anys, temps màxim pel qual pot ser atribuït un dret personal de gaudi d’un immoble”. En tercer lloc, respecte de l’extinció del comodat, tenim la necessitat urgent del comodant del ben prestat. La urgent necessitat apareix com una excepció a la regla, així ho estableix l’art. 1749 CC: “El comodant no pot reclamar la cosa prestada sinó després de conclòs l’ús perquè la va prestar. No obstant això, si abans d’aquests terminis tingués el comodant urgent necessitat d’ella, podrà reclamar la restitució”, per tant, en el cas que es produís urgent necessitat en el comodant, aquest fet possibilita al mateix la restitució anticipada de la cosa prestada en comodat. Abans del CC actual, teníem la referència a la restitució del ben donat en comodat per urgent necessitat, en el projecte de CC de García Goyena, en el seu article 1640, aquest establia:

“El comodant no pot repetir la cosa prestada sinó després de conclòs l’ús perquè la va prestar. No obstant això, si abans d’aquests terminis sobrevé el comodant alguna necessitat urgent, podran els tribunals ordenar la restitució”.

Sembla clar que en cas que el comodant tingui urgent necessitat de la cosa prestada, té dret a la restitució del bé, però què hem d’entendre per urgent necessitat?, a qui li correspon l’apreciació del fet?, respecte de la primera, la doctrina entén que han de concórrer dos requisits perquè es pugui considerar que existeix “urgent necessitat”. En primer lloc, la circumstància que el comodant requereixi l’ús de la cosa, sense que pugui esperar l’extinció del contracte, segons s’ha convingut i, en segon lloc, que la necessitat es present de manera imprevista, és a dir, que el comodant no hagi pogut preveure la seva concurrència al moment de formalització del contracte. Respecte de la segona pregunta, segons allò que s’ha fixat per l’art. 1749 CC, entenc que en tenir legitimació el comodant per reclamar la restitució de la cosa prestada, també li correspon a ell l’acreditació de la urgent necessitat que té del ben donat en comodat. En quart lloc, una altra causa d’extinció del contracte de comodat és la defunció del comodatari, únicament en el cas que el contracte de comodat s’hagi fet de forma exclusiva a la seva persona, és a dir, quan el contracte sigui personalíssim (intuitu personae), atès que el comodat pot ser perfectament transmissible als hereus del comodatari quan el contracte no sigui personalíssim, així estableix l’art. 1742 CC:

“Les obligacions i drets que neixen del comodat passen als hereus de tots dos contraents, tret que el préstec s’hagi fet en contemplació a la persona del comodatari, en aquest cas els hereus d’aquest no tenen dret a continuar en l’ús de la cosa prestada”

Per tant, aquest precepte preveu clarament la possibilitat de resoldre de forma anticipada el contracte de comodat, en aquest cas, per defunció del comodatari en contractes personalíssim, atès que en produir-se la defunció, els hereus no tenen dret a subrogar-se en les mateixes condicions que el comodatari i per tant, es fa efectiva l’obligació de restitució de la cosa prestada.

També és possible que extingeixi el contracte de comodat de forma anticipada a causa de l’incompliment del comodatari de les seves obligacions respecte del ben lliurat en comodat, el qual ve emparat per l’art. 1124 CC:

“La facultat de resoldre les obligacions s’entén implícita en les recíproques, per al cas que un dels obligats no complís el que li incumbeix”

3. Recuperació possessòria del ben. 

L’art. 1749 del CC estableix que:

“El comodant no pot reclamar la cosa prestada sinó després de conclòs l’ús perquè la va prestar. No obstant això, si abans d’aquests terminis tingués el comodant urgent necessitat d’ella, podrà reclamar la restitució”.

En el comodato, abans d’acudir al judici ordinari de desnonament, existeix un procediment previ a seguir, tal és la interposició d’un judici declaratiu, en la qual el jutge ha de valorar els drets del comodatari i la del comodant i decidirà com és la relació existent entre elles, si finalment decideix que es tracta d’un comodat, amb aquest títol declaratiu, el comodant haurà d’interposar el judici ordinari de desnonament.

El procediment adequat per a la recuperació de la cosa donada en comodat per tant és el judici ordinari, sobre aquest procediment ja he parlat en el blog sobre arrendament al com em remeto, per ser el procediment a seguir idèntiques en tots dos casos, és a dir, tant per a l’arrendament, com en el comodat.

4. Bibliografias citades

  • PEREZ DE ONTIVEROS BAQUERO, Carmen. “El Contracte de Comodat”. Pamplona: Editorial Aranzadi, SA., 1998 [295]
  • Reial decret de 24 de juliol de 1889 pel qual es publica el Codi Civil. BOE núm. 206, de 25/07/1889.
  • Enciclopèdia jurídica: http://www.enciclopedia-juridica.biz14.com/

NOTA: Continuació del blog anterior “Comodat I”

¿Te ha gustado esta publicación?
Clic aquí para suscribirte. y recibirás GRATIS en tu e-mail nuestras publicaciones.

  • -
comodat

COMODAT I

EL COMODAT D’IMMOBLES: Concepte, característiques i objecte.

(Part III d’habitatge habitual. Quin és el millor?)

La persona posseïdor del títol com a legítim amo, qui fa lliurament del ben a títol de comodat, és el comodant i, la persona que rep el ben para el seu ús és el comodatari. En paraules de Pérez de Ontiveros, el comodatari és un posseïdor de l’objecte que adquireix la possibilitat d’utilitzar la cosa, assumint l’obligació de restituir-la al comodant per fi del contracte.

1. Concepte de comodat segons diverses fonts

El comodat, segons la doctrina, no era regulat pel dret romà, sinó que “es tractava d’una relació jurídica fundada exclusivament en la benevolència i l’amistat”. En el dret medieval espanyol, “el comodat apareix al costat del mutu i el dipòsit, en les deu lleis que integren el Títol V, del llibre V del Fuero Juzgo”. Així mateix, també fa referència al mateix el “Fuero Real en la Llei I del Títol XVI del seu llibre III”. La regulació legal actual del contracte de comodat, la podem visualitzar en el Codi civil espanyol, en endavant: CC; Títol X, denominat “del préstec” i, més concretament, en els articles 1740 a 1752 del CC. L’art. 1740 CC ens ofereix una definició del mateix:
“Pel contracte de préstec, una de les parts lliura a l’altra, o alguna cosa no fungible perquè usi d’ella per cert temps i la hi retorni, en aquest cas es diu comodat (…)”.

Per tant, el comodat és un contracte típic i, per estar definit dins de la regulació legal del contracte de préstec, considero que el comodat és una modalitat d’aquell. També trobem referenciat la figura del comodat (encara que no definit) en l’article 233.21, apartat 2º del Codi Civil Català, en endavant: CCC, en el qual s’estableix:
“Si els cònjuges posseeixen l’habitatge en virtut d’un títol diferent al de propietat, els efectes de l’atribució judicial del seu ús queden limitats pel que es disposa pel títol, d’acord amb la llei”.

En la doctrina trobem la referència sobre el comodat, pel que fa al seu estudi complet i detallat, cap a l’any 1998, any en què es va publicar el llibre titulat “El Contracte de Comodat” del com és autora Pérez de Ontiveros, Carmen. L’estudi d’aquesta figura no s’havia realitzat fins llavors de forma detallada per part dels autors espanyols. La catedràtica de Dret civil, Díaz Silvia, considera que les raons per la qual no s’ha abordat en la doctrina sobre el *comodato en profunditat, pugues haver-se del fet que:

“se li considerava al comodat, freturós d’incidència real en el trafico jurídic: un conveni que permet l’ús gratuït en general de béns mobles, habitualment d’escàs valor, i que es dóna gairebé exclusivament entre persones unides per vincles de parentiu, amistat, o almenys, bon veïnatge”.

En aquest punt cal matisar, que el contracte de comodat no solament recau sobre els béns mobles, sinó també sobre béns immobles. Són béns mobles els que es caracteritzen per la seva mobilitat i de possible translació, és a dir, aquelles coses que es poden desplaçar i traslladar de forma immediata i fàcilment d’un lloc a un altre per qualsevol mitjà, sense que s’alterin les seves condicions, per exemple: una taula; un cotxe; un sofà, etc. Són béns immobles, aquells elements que no es poden moure o traslladar sense que es produeixi la seva deterioració, per la seva característica de fixació en un determinat lloc, com poden ser: els edificis, els camins, les construccions, les terres, etc. La inclusió dels béns immobles com a objecte de contracte de comodat -sobretot-, és el motiu pel qual considero que l’objecte del comodat no recau únicament sobre béns d’escàs valor, sinó també, poden recaure sobre béns amb un elevat valor econòmic, pensi’s per exemple, en un habitatge situat a la ciutat de Barcelona, cedit en comodat a un familiar, o a una tercera persones, o bé, un quadre de Dalí, de col·lecció privada, que l’amo cedeix a un amic durant un cap de setmana, per inaugurar el seu museu privat, per exemple.

Pérez de Ontiveros, defineix al comodat com:

“un préstec d’ús en el qual el comodant lliura la possessió d’una cosa inconsumible perquè el comodatari usi d’ella gratuïtament i després la hi retorni”.

Segons la citada autora, l’objecte sobre la qual versa el contracte de comodat, ha de ser susceptible d’ús, considero que aquesta és la raó per la qual l’autora considera que el comodat sol podia recaure sobre “coses inconsumibles”. Són coses consumibles aquelles que s’esgoten pel seu ús, com poden ser els comestibles, i inconsumibles són aquelles coses que poden ser utilitzats en reiterades ocasions sense que pel seu ús s’esgotin, per exemple un quadre.

En la jurisprudència, s’ha establert diferents posicions respecte del contracte comodat o contracte de préstec, encara que el més predominant dels mateixos són aquelles que defensen el caràcter real del contracte de comodat, així per exemple, la sentència del TS de 27 de març de 1999. No obstant això, també hi ha sentència del TS que estableix la possibilitat que el contracte de comodat sigui també consensual, en aquest sentit tenim la STS de 22 de desembre de 1997, el qual diu “en el nostre dret, el préstec pot ser consensual o real, segons els casos”

2. Característiques i objecte del comodat

La principal i més visible de les característiques del comodat, la podem observar en el propi article 1740 CC, el qual expressa clarament la necessitat de lliurament de la cosa pel comodant i la seva posterior restitució pel comodatari. En el mateix article, paràgraf 2º, s’estableix que el comodat té un caràcter essencialment gratuït, en el contracte no ha de pactar-se cap contraprestació, ja que si es pacta alguna quantitat a pagar per l’ús del bé, ja no seria comodat, sinó passaríem a estar davant un contracte d’arrendament (art. 1741). Tant el dret sobre la propietat i, l’usdefruit de la cosa donada en comodat ho conserva el comodant, és a dir, el comodatari solament disposa de l’ús de la cosa prestada, no així dels fruits del mateix (art. 1741).

Pel que fa a la formalitat del contracte de comodat, li és aplicable l’establert en l’art. 1.278 CC: “Els contractes seran obligatoris, qualsevol que sigui la forma (…)”, és a dir, és un contracte no formal. Així mateix, un altre dels elements que li caracteritza al comodat és la transmissibilitat del mateix, segons estableix l’art. 1742 CC: “Les obligacions i drets que neixen del comodat passen als hereus de tots dos contraents (…)” tret que s’hagi establert en el contracte expressament el contrari. Així també és característica del comodat la unilateralitat d’aquest tipus de contracte, ja que d’ell neix una sola obligació, per a la persona del comodatari, la devolució o restitució de la cosa. Finalment, i, el més conflictiu quant a unificar les diferents opinions de la doctrina, és el caràcter real del contracte de comodat. Els contractes de caràcter real són aquells que per perfeccionar-se necessita el lliurament de la cosa que constitueix el seu objecte, i respecte del contracte de comodat, aquesta (lliurament) és la gran qüestió. Al voltant de la qüestió referida (el lliurament de la cosa) s’ha format diferents opinions entre juristes com Fragali, Jaén, Valverde, Bonet Ramón, Manresa, Puig Peña, entre uns altres, opinions dels quals ens parla la Dra. Rabanete Isabel, exposa que la primera raó a la qual al·ludeixen els que justifiquen la conservació dels contractes reals en el dret actual, consisteix a afirmar que l’obligació principal sorgida d’aquests contractes és la que tendeix a la restitució de la cosa i, ja que no pot existir una obligació de restituir una cosa que no ha estat rebuda, és necessari que el lliurament hagi de formar part del període formatiu del contracte. No obstant això d’aquesta afirmació, la Dra. Rabanete considera aquest intent de justificar la realitat del comodat, insuficient. Afirma que si s’admetés aquesta teoria, tots els contractes restitutoris serien per la seva naturalesa reals, ja que l’obligació de restitució (que li caracteritza a aquests contractes) pressuposa també el lliurament. Afegeix que si entenem que l’obligació principal del contracte de comodat és la devolució de la cosa, òbviament no es tindrà per compliment aquesta obligació sense que hagi lliurat la cosa prèviament, per tant, l’autora considera que la restitució no és una obligació principal, sinó que, no és més que una mera conseqüència de la temporalitat de la relació contractual en un comodat. En síntesi, l’autora defensa la seva teoria, afirmant que el contracte de comodat és consensual i no real, ja que en cap dels articles que regulen el comodat s’estableix l’obligació del lliurament per al perfeccionament del contracte, a més s’ha de tenir en compte, segons expressa, que el comodat es troba regulat en el Llibre IV del CC i, aquest llibre es basa en principis de consensualidad, autonomia de voluntat i llibertat de formes. Acaba dient que si el legislador volgués concedir al préstec naturalesa real, no ho hauria subordinat als compliments dels principis citats, no ho hauria enquadrat en el Llibre IV del CC.

L’objecte del contracte de comodat és el caràcter no fungible de la cosa donada en comodat. L’article 337 CC ens ofereix una definició dels béns que es consideren fungibles i no fungibles, estableix que els primers són aquells que no pot fer-se l’ús adequat a la seva naturalesa sense que es consumen (si s’usen, es consumeixen, desapareixen) i tot la resta es consideren no fungibles, entenc per deducció que es refereix a aquelles coses que no desapareixen per la seva utilització. Fins a aquí tot bé, no obstant això, sorgeix el problema quan s’assimilen les terminologies “fungible” i “consumible”, la doctrina de forma unànime, denomina coses consumibles al terme fungible que estableix l’art. 337 CC:

“Els béns mobles són fungibles o no fungibles. A la primera espècie pertanyen aquells que no pot fer-se l’ús adequat a la seva naturalesa sense que es consumen, a la segona espècie corresponen els altres”.

Per tant, l’objecte sobre la qual versa el contracte de comodat són els béns fungibles no consumibles, però ha d’establir-se en el contracte que la restitució ha de fer-se respecte de la cosa lliurada, és a dir, per exemple, no es pot retornar una altra cosa de la mateixa espècie que la cosa lliurada, ja que en aquest cas, ja no estaríem davant la figura del comodat, sinó estaríem davant un contracte mutu, de la qual no parlaré en el present treball. Contrari a aquesta afirmació, el qual comparteixo, la Real Llengua Acadèmica, en endavant: RAE, defineix els béns fungibles com “aquells en reemplaçament dels quals s’admet legalment un altre tant d’igual qualitat”

3. Bibliografias citades

  • PEREZ DE ONTIVEROS BAQUERO, Carmen. “El Contracte de Comodat”. Pamplona: Editorial Aranzadi, SA., 1998 [295]
  • Reial decret de 24 de juliol de 1889 pel qual es publica el Codi Civil. BOE núm. 206, de 25/07/1889.
  • Llei 25/2010, de 29 de juliol, del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família.
  • Sentència del Tribunal Suprem 2155/1999 (Sala Civil, secció 1º), de 27 de març de 1999 (Recurs 2806/1994). Cendoj.
  • Sentència del Tribunal Suprem 7899/1997 (Sala Civil, secció 1º), de 22 de desembre de 1997 (Recurs 3126/1993). Cendoj.
  • Real Acadèmia Espanyola: http://www.rae.es/

Blog anterior part II: https://perito.biz/arrendamiento-de-vivienda-parte-ii/

 

 

¿Te ha gustado esta publicación?
Clic aquí para suscribirte. y recibirás GRATIS en tu e-mail nuestras publicaciones.

Llamar