PRECARI (Part I)

Febe Ayala Benítez

Abogada y gestora
l

03/08/2015

La possessió en precari d’un immoble I

(Concepte i caràcters. Part IV d’habitatge habitual, quin és millor?)

1. Concepte de precari 

En la història, el Dret Romano ens ofereix una concepció generalitzada de la figura del precari, aquest apareix com una “situació merament possessòria i de simple fet integrada per l’absència de títol i de pagament de renda o mercè”. La diferenciació entre el comodat i el precari la trobem en el Digesto (Col·lecció reunida per ordre de Justiniano I, emperador bizantí del segle VI), segons el qual; “el precari es refereix a un préstec en el qual no es va determinar el temps”, sorgint així el precari en el dret romà com una modalitat del comodat. Segons s’establia en el dret romà, l’única diferència que existia entre el contracte de comodat i el precari requeia en l’existència en el precari de:

“la simple súplica, prec o preces que el futur precarista havia de fer a l’amo de la cosa perquè aquesta li anàs lliurada, facilitant-se el seu ús amb la facultat de fer-ho cessar i ser retornada aquella tan aviat com el concedent o precari dans volgués”.

En la doctrina trobem referències sobre la figura del precari. Per a l’autor Bello Domingo, el precari és:

“una modalitat del contracte de préstec o comodat en el qual el comodant pot reclamar la cosa prestada a qualsevol moment al comodatari (…)”.

El referit autor, estableix que el precari és un contracte “gratuït i bilateral”, per la qual cosa es planteja si es pot concebre com la donació la possessió en precari, respecte d’aquest plantejament, arriba a la conclusió que difícilment es podria assimilar a la donació la possessió en precari, atès que la donació es concep en el dret espanyol sota el principi de irrevocabilitad, no obstant això, l’essència del precari és la recuperació d’aquesta “possessió” per qui és titular real de la cosa cedida en precari, al moment en què ho desitgi aquesta recuperació.

Segons autors com: Reyes José Mª i Ferrer Martín, perquè estiguem davant un veritable precari, han d’esdevenir els següents suposats:

“(…) el lliurament d’una cosa a precs del *precarista perquè usi d’ella i la retorni a voluntat del concedent. L’ús i gaudi d’una cosa sense títol legítim algun, sense pagament de renda ni mercè de cap classe (…)”

Altres autors, no obstant això, amplien aquests supòsits, estenent-se a l’establert en l’article 1.750 del CC:

“Si no es va pactar la durada del comodat ni l’ús al fet que havia de destinar-se la cosa prestada, i aquest no resulta determinat pel costum de la terra, pot el comodant reclamar-la a la seva voluntat”.

Així mateix, aquests autors entenen que estem davant una possessió en precari quan es perllonga o es manté indegudament la possessió que es va obtenir per un títol apte en dret per transferir-la vàlidament (suposats de comodataris, arrendataris, usufructuaris, etc).

Generalment, es tendeix a conceptuar al precari com a atípic, no obstant això, al meu entendre no resulta ser del tot encertada aquesta qualificació, atès que existeix una mínima regulació legal. En el dret positiu espanyol, el precari es trobava emparat per l’article 1.565.3º de la Llei d’enjudiciament Civil de 1881, precepte derogat, per la qual cosa actualment ens queda l’art. 1.750 CC. A partir de l’establert en el citat article, tant en la doctrina com en la jurisprudència “sorgeix la qüestió de si constitueix el precari una figura autònoma o es tracta d’una varietat del comodat”, jo considero que és una varietat del comodat, per raons ja exposades.

A dia d’avui trobem referenciat el precari en el Codi Civil català, en endavant: CCC, article 233.21, apartat 2º, la qual cosa estableix:

“…Si els cònjuges posseeixen un habitatge familiar per tolerància d’un tercer, els efectes d’atribució judicial del seu ús acaben quan aquest reclama la seva restitució…”

En el citat article, la llei no ens ofereix una definició del que és el precari, però podem deduir que fa al·lusió a la figura del mateix, ja que utilitza el terme “per tolerància”, atès que aquest terme, és utilitzat també per la jurisprudència per referir-se al precari. En la LEC, tenim també referencia sobre el precari, quant al procediment, de la qual parlaré més endavant.

A continuació es detallen algunes sentències que defineixen la figura del precari. La sentència del TS, de 30 d’octubre de 1986, estableix:

“el concepte del precarista, no es refereix a la graciosa concessió a petició seva de l’ús d’una cosa mentre ho permet l’amo, en el sentit que a la institució de precari li va atribuir el Digesto, sinó que s’estén a quants sense pagar mercè utilitzen la possessió d’un immoble sense títol per a això, o quan sigui ineficaç l’invocat per enervar el dominical que ostenti el actor”

La citada sentència no es queda en una única definició del precari, sinó que, afegeix com a síntesi de la doctrina jurisprudencial que s’ha elaborat al voltant del concepte de precari, la següent definició:

“el precari és una situació de fet que implica la utilització gratuïta d’un bé d’altri, la possessió jurídica del qual no ens correspon, encara que ens trobem en la tinença del mateix i per tant la falta de títol que justifiqui el gaudi de la possessió, ja perquè no s’hagi tingut mai, ja perquè havent-la tingut es perdi o també perquè ens atorga una situació de preferència, respecte a un posseïdor de pitjor dret”

L’Audiència Provincial de Barcelona, en endavant: AP de Barcelona, en la seva sentència de 25 de març de 2015 estableix que:

“el precari constitueix la tinença o gaudi de la cosa aliena, sense pagament de renda o mercè, ni raó de dret diferent de la mera liberalitat o tolerància del propietari o posseïdor real, de la voluntat del qual depèn posar terme a aquesta tinença”

El concepte de precari a la qual es refereix la citada sentència de l’AP, és de creació jurisprudencial, segons estableix ella mateixa, part de l’establert en l’art. 1565.3 de la LEC de 1881 (precepte derogat), no es limita a la noció estricta que s’ha tingut en dret romà sobre el precari, sinó, abasta altres supòsits de possessió sense títol com poden ser: la possessió concedida per la liberalitat del titular; la possessió tolerada (aquella que no té el seu origen en un acte de concessió graciosa) i la possessió il·legítima o sense títol per posseir.

Segons afirma, Llard Víctor, la possessió concedida té la seva causa en una concessió gratuïta que suposa un títol contractual que legitima al precarista en la seva possessió precària i s’extingeix quan el concedent revoca aquesta cessió. En la possessió tolerada, no hi ha una concessió prèvia o voluntat expressa per part del titular a la situació d’ocupació del ben iniciada pel precarista, no obstant això, implica una actitud de condescendència o de beneplàcit pel titular, el qual és també revocable pel legítim amo de la cosa. I la possessió il·legítima o sense títol per posseir, es dóna quan els precaristas posseeixen materialment el bé, amb una manca total de títol o havent-ho tingut ho ha perdut.

Tots aquests supòsits tenen alguna cosa en comú, la possibilitat que el titular real de la cosa pugui recuperar a la seva voluntat la cosa cedida.

2. Caràcters esencials del precari

Al precari li caracteritza, en primer lloc, la possessió. En la doctrina jurídica moderna, es discuteix si la possessió en el precari és un dret real, o a més d’un fet, es tracta un dret.

L’adquisició de la possessió està regulat per l’art. 438 CC, el qual estableix:

“la possessió s’adquireix per l’ocupació material de la cosa o dret posseït, o pel fet de quedar aquests subjectes a l’acció de la nostra voluntat, o pels actes propis i formalitats legals establertes per adquirir tal dret”.

El precari no es concep en l’ordenament jurídic actual com una possessió, sinó com un acte merament tolerat, referenciada en l’art. 444 CC “Els actes merament tolerats i els executats clandestinament i sense coneixement del posseïdor d’una cosa, o amb violència no afecten a la possessió”, aquesta és la raó per la qual el precari no es pot concebre com una forma d’adquirir la possessió. Per tant, segons la doctrina “la possessió del precari és un fet i no existeix títol en la seva adquisició, això determina la insuficiència per adquirir la possessió com un dret”. En aquest sentit es pronuncia la STS de 30 d’octubre de 1986. En conclusió, la possessió de dret ve a ser la possessió real del bé, la possessió que té l’amo legítim del bé, i la possessió de fet ve a ser la possessió material, possessió que té el precarista en utilitzar el bé per mera tolerància de l’amo legítim.

La segona característica del precari, és la inexistència de pagament de mercè, aquesta determina l’absència del títol possessori. No obstant això, no ha de considerar-se el pagament de certes despeses, no periòdics, que realitzi el precarista a l’amo com a mercè si aquestes despeses no són acceptats per aquest últim en concepte d’una contraprestació, en aquest sentit es pronuncia la sentència del TS en la seva sentència de 22 d’octubre de 1987, el qual estableix que:

“el fet de pagar mercè que exclogui la condició de precarista, no està constituïda pel mer lliurament d’una quantitat de diners, sinó que ha de ser aquest lliurament per compte propi i a títol de renda o de lloguer de l’arrendament constituït o presumpte a nom del que paga, sense que equivalgui a la renda les despeses o pagaments que pesin sobre l’ocupant dels béns per altres conceptes i en la seva pròpia utilitat (llum, contribucions, gas, calefacció, etc.)”

NOTA: El present article és continuació del comodat II

Quizás te interesa leer…