COMODAT I

Febe Ayala Benítez

Abogada y gestora
l

20/07/2015

EL COMODAT D’IMMOBLES: Concepte, característiques i objecte.

(Part III d’habitatge habitual. Quin és el millor?)

La persona posseïdor del títol com a legítim amo, qui fa lliurament del ben a títol de comodat, és el comodant i, la persona que rep el ben para el seu ús és el comodatari. En paraules de Pérez de Ontiveros, el comodatari és un posseïdor de l’objecte que adquireix la possibilitat d’utilitzar la cosa, assumint l’obligació de restituir-la al comodant per fi del contracte.

1. Concepte de comodat segons diverses fonts

El comodat, segons la doctrina, no era regulat pel dret romà, sinó que “es tractava d’una relació jurídica fundada exclusivament en la benevolència i l’amistat”. En el dret medieval espanyol, “el comodat apareix al costat del mutu i el dipòsit, en les deu lleis que integren el Títol V, del llibre V del Fuero Juzgo”. Així mateix, també fa referència al mateix el “Fuero Real en la Llei I del Títol XVI del seu llibre III”. La regulació legal actual del contracte de comodat, la podem visualitzar en el Codi civil espanyol, en endavant: CC; Títol X, denominat “del préstec” i, més concretament, en els articles 1740 a 1752 del CC. L’art. 1740 CC ens ofereix una definició del mateix:
“Pel contracte de préstec, una de les parts lliura a l’altra, o alguna cosa no fungible perquè usi d’ella per cert temps i la hi retorni, en aquest cas es diu comodat (…)”.

Per tant, el comodat és un contracte típic i, per estar definit dins de la regulació legal del contracte de préstec, considero que el comodat és una modalitat d’aquell. També trobem referenciat la figura del comodat (encara que no definit) en l’article 233.21, apartat 2º del Codi Civil Català, en endavant: CCC, en el qual s’estableix:
“Si els cònjuges posseeixen l’habitatge en virtut d’un títol diferent al de propietat, els efectes de l’atribució judicial del seu ús queden limitats pel que es disposa pel títol, d’acord amb la llei”.

En la doctrina trobem la referència sobre el comodat, pel que fa al seu estudi complet i detallat, cap a l’any 1998, any en què es va publicar el llibre titulat “El Contracte de Comodat” del com és autora Pérez de Ontiveros, Carmen. L’estudi d’aquesta figura no s’havia realitzat fins llavors de forma detallada per part dels autors espanyols. La catedràtica de Dret civil, Díaz Silvia, considera que les raons per la qual no s’ha abordat en la doctrina sobre el *comodato en profunditat, pugues haver-se del fet que:

“se li considerava al comodat, freturós d’incidència real en el trafico jurídic: un conveni que permet l’ús gratuït en general de béns mobles, habitualment d’escàs valor, i que es dóna gairebé exclusivament entre persones unides per vincles de parentiu, amistat, o almenys, bon veïnatge”.

En aquest punt cal matisar, que el contracte de comodat no solament recau sobre els béns mobles, sinó també sobre béns immobles. Són béns mobles els que es caracteritzen per la seva mobilitat i de possible translació, és a dir, aquelles coses que es poden desplaçar i traslladar de forma immediata i fàcilment d’un lloc a un altre per qualsevol mitjà, sense que s’alterin les seves condicions, per exemple: una taula; un cotxe; un sofà, etc. Són béns immobles, aquells elements que no es poden moure o traslladar sense que es produeixi la seva deterioració, per la seva característica de fixació en un determinat lloc, com poden ser: els edificis, els camins, les construccions, les terres, etc. La inclusió dels béns immobles com a objecte de contracte de comodat -sobretot-, és el motiu pel qual considero que l’objecte del comodat no recau únicament sobre béns d’escàs valor, sinó també, poden recaure sobre béns amb un elevat valor econòmic, pensi’s per exemple, en un habitatge situat a la ciutat de Barcelona, cedit en comodat a un familiar, o a una tercera persones, o bé, un quadre de Dalí, de col·lecció privada, que l’amo cedeix a un amic durant un cap de setmana, per inaugurar el seu museu privat, per exemple.

Pérez de Ontiveros, defineix al comodat com:

“un préstec d’ús en el qual el comodant lliura la possessió d’una cosa inconsumible perquè el comodatari usi d’ella gratuïtament i després la hi retorni”.

Segons la citada autora, l’objecte sobre la qual versa el contracte de comodat, ha de ser susceptible d’ús, considero que aquesta és la raó per la qual l’autora considera que el comodat sol podia recaure sobre “coses inconsumibles”. Són coses consumibles aquelles que s’esgoten pel seu ús, com poden ser els comestibles, i inconsumibles són aquelles coses que poden ser utilitzats en reiterades ocasions sense que pel seu ús s’esgotin, per exemple un quadre.

En la jurisprudència, s’ha establert diferents posicions respecte del contracte comodat o contracte de préstec, encara que el més predominant dels mateixos són aquelles que defensen el caràcter real del contracte de comodat, així per exemple, la sentència del TS de 27 de març de 1999. No obstant això, també hi ha sentència del TS que estableix la possibilitat que el contracte de comodat sigui també consensual, en aquest sentit tenim la STS de 22 de desembre de 1997, el qual diu “en el nostre dret, el préstec pot ser consensual o real, segons els casos»

2. Característiques i objecte del comodat

La principal i més visible de les característiques del comodat, la podem observar en el propi article 1740 CC, el qual expressa clarament la necessitat de lliurament de la cosa pel comodant i la seva posterior restitució pel comodatari. En el mateix article, paràgraf 2º, s’estableix que el comodat té un caràcter essencialment gratuït, en el contracte no ha de pactar-se cap contraprestació, ja que si es pacta alguna quantitat a pagar per l’ús del bé, ja no seria comodat, sinó passaríem a estar davant un contracte d’arrendament (art. 1741). Tant el dret sobre la propietat i, l’usdefruit de la cosa donada en comodat ho conserva el comodant, és a dir, el comodatari solament disposa de l’ús de la cosa prestada, no així dels fruits del mateix (art. 1741).

Pel que fa a la formalitat del contracte de comodat, li és aplicable l’establert en l’art. 1.278 CC: “Els contractes seran obligatoris, qualsevol que sigui la forma (…)”, és a dir, és un contracte no formal. Així mateix, un altre dels elements que li caracteritza al comodat és la transmissibilitat del mateix, segons estableix l’art. 1742 CC: “Les obligacions i drets que neixen del comodat passen als hereus de tots dos contraents (…)” tret que s’hagi establert en el contracte expressament el contrari. Així també és característica del comodat la unilateralitat d’aquest tipus de contracte, ja que d’ell neix una sola obligació, per a la persona del comodatari, la devolució o restitució de la cosa. Finalment, i, el més conflictiu quant a unificar les diferents opinions de la doctrina, és el caràcter real del contracte de comodat. Els contractes de caràcter real són aquells que per perfeccionar-se necessita el lliurament de la cosa que constitueix el seu objecte, i respecte del contracte de comodat, aquesta (lliurament) és la gran qüestió. Al voltant de la qüestió referida (el lliurament de la cosa) s’ha format diferents opinions entre juristes com Fragali, Jaén, Valverde, Bonet Ramón, Manresa, Puig Peña, entre uns altres, opinions dels quals ens parla la Dra. Rabanete Isabel, exposa que la primera raó a la qual al·ludeixen els que justifiquen la conservació dels contractes reals en el dret actual, consisteix a afirmar que l’obligació principal sorgida d’aquests contractes és la que tendeix a la restitució de la cosa i, ja que no pot existir una obligació de restituir una cosa que no ha estat rebuda, és necessari que el lliurament hagi de formar part del període formatiu del contracte. No obstant això d’aquesta afirmació, la Dra. Rabanete considera aquest intent de justificar la realitat del comodat, insuficient. Afirma que si s’admetés aquesta teoria, tots els contractes restitutoris serien per la seva naturalesa reals, ja que l’obligació de restitució (que li caracteritza a aquests contractes) pressuposa també el lliurament. Afegeix que si entenem que l’obligació principal del contracte de comodat és la devolució de la cosa, òbviament no es tindrà per compliment aquesta obligació sense que hagi lliurat la cosa prèviament, per tant, l’autora considera que la restitució no és una obligació principal, sinó que, no és més que una mera conseqüència de la temporalitat de la relació contractual en un comodat. En síntesi, l’autora defensa la seva teoria, afirmant que el contracte de comodat és consensual i no real, ja que en cap dels articles que regulen el comodat s’estableix l’obligació del lliurament per al perfeccionament del contracte, a més s’ha de tenir en compte, segons expressa, que el comodat es troba regulat en el Llibre IV del CC i, aquest llibre es basa en principis de consensualidad, autonomia de voluntat i llibertat de formes. Acaba dient que si el legislador volgués concedir al préstec naturalesa real, no ho hauria subordinat als compliments dels principis citats, no ho hauria enquadrat en el Llibre IV del CC.

L’objecte del contracte de comodat és el caràcter no fungible de la cosa donada en comodat. L’article 337 CC ens ofereix una definició dels béns que es consideren fungibles i no fungibles, estableix que els primers són aquells que no pot fer-se l’ús adequat a la seva naturalesa sense que es consumen (si s’usen, es consumeixen, desapareixen) i tot la resta es consideren no fungibles, entenc per deducció que es refereix a aquelles coses que no desapareixen per la seva utilització. Fins a aquí tot bé, no obstant això, sorgeix el problema quan s’assimilen les terminologies “fungible” i “consumible”, la doctrina de forma unànime, denomina coses consumibles al terme fungible que estableix l’art. 337 CC:

“Els béns mobles són fungibles o no fungibles. A la primera espècie pertanyen aquells que no pot fer-se l’ús adequat a la seva naturalesa sense que es consumen, a la segona espècie corresponen els altres”.

Per tant, l’objecte sobre la qual versa el contracte de comodat són els béns fungibles no consumibles, però ha d’establir-se en el contracte que la restitució ha de fer-se respecte de la cosa lliurada, és a dir, per exemple, no es pot retornar una altra cosa de la mateixa espècie que la cosa lliurada, ja que en aquest cas, ja no estaríem davant la figura del comodat, sinó estaríem davant un contracte mutu, de la qual no parlaré en el present treball. Contrari a aquesta afirmació, el qual comparteixo, la Real Llengua Acadèmica, en endavant: RAE, defineix els béns fungibles com “aquells en reemplaçament dels quals s’admet legalment un altre tant d’igual qualitat”

3. Bibliografias citades

  • PEREZ DE ONTIVEROS BAQUERO, Carmen. “El Contracte de Comodat”. Pamplona: Editorial Aranzadi, SA., 1998 [295]
  • Reial decret de 24 de juliol de 1889 pel qual es publica el Codi Civil. BOE núm. 206, de 25/07/1889.
  • Llei 25/2010, de 29 de juliol, del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família.
  • Sentència del Tribunal Suprem 2155/1999 (Sala Civil, secció 1º), de 27 de març de 1999 (Recurs 2806/1994). Cendoj.
  • Sentència del Tribunal Suprem 7899/1997 (Sala Civil, secció 1º), de 22 de desembre de 1997 (Recurs 3126/1993). Cendoj.
  • Real Acadèmia Espanyola: http://www.rae.es/

Blog anterior part II: https://perito.biz/arrendamiento-de-vivienda-parte-ii/

 

 

Quizás te interesa leer…